Publicado en Julio de 2010, antes de las semifinales del Mundial de Sudáfrica, en el periódico regional Diari del Priorat en catalán bajo la firma del responsable de este blog, Sergi Falcó, bajo el título El Mundial de futbol. 80 anys. A continuación, la versión original, sin editar, del reportaje. Próximamente colgaré la versión en castellano.
"La història dels mundials de futbol es pot resumir en un sol partit fictici ple d’èpica, de màgia i també de paranys"
"És temps de Mundial. La competició futbolística més seguida del món és la sobretaula perfecta a la temporada per als aficionats més necessitats d’emocions: tot i que a Sudàfrica el nivell de joc no ha estat memorable, a qualsevol Copa del Món hi ha moments reservats per l’espectacle, fins i tot per la llegenda. I si els reunim tots en un partit? A continuació, un recorregut caòtic per la història del mundials. Xiula l’àrbitre, comença el partit.Som a l’estadi de Maracanà, a Brasil. Ronaldo passa en curt des del cercle central del camp. La rep Rivaldo. És la darrera parella d’èxit de Brasil a un Mundial. Els carioques en són els reis, amb cinc campionats, però a les dues darreres edicions han caigut a quarts de final, després d’haver renunciat al seu futbol espectacle. Tot i això, l’assortit de grans jugadors dels brasilers és inacabable: de Ronaldo, el golejador per excel·lència, a l’autèntic O Rei Pelé, possiblement el millor jugador de la història, tot passant per Jairzinho i Rivelino als anys setanta, Zico i Sócrates als vuitanta, Romario i Bebeto als noranta o Ronaldinho, Roberto Carlos i Kaká a la present dècada.
El davanter endarrereix directe cap al centre de la defensa. La té Franz Beckenbauer, el defensor amb més visió de joc, potència i elegància de tots els temps. El joc directe de l’alemany Beckenbauer, conegut com El Kaiser, resumeix l’estil contundent del seu país. Els germànics han guanyat el Mundial tres vegades i presenten un equip terriblement competitiu a cada edició. Sense anar més lluny, enguany han aconseguit l’accés a semifinals per tercera vegada consecutiva, i per cinquena en els darrers set mundials. Gary Lineker, davanter britànic dels 80, va afirmar un cop que “el futbol és un joc que van inventar els anglesos, juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya”.
Un migcampista rival colpeja a Beckenbauer, però aquest no es desequilibra, el deixa enrere i fa una passada llarga cap a la banda esquerra. El Kaiser és dur com una roca: al Mundial de 1970, a Mèxic, va arribar a jugar amb el braç trencat. El capità alemany la passa directament a Johan Cruyff, a qui pot presumir d’haver guanyat a la final d’un dels mundials més emocionants, el del 1974. Cruyff va liderar una Holanda espectacular, que perdura en el record dels aficionats pel seu joc estètic, conegut com a Futbol Total.
La jugada es perd. Holanda, a dia d’avui, encara no ha guanyat un campionat. És el millor exemple de què també es pot entrar a la història sense guanyar, però no pas l’únic. A Hongria li passa el mateix que als Països Baixos: tots dos han arribat a dues finals com els favorits, i tots dos les han perdudes. Els Puskas, Kocsis, Bozsik, Hidegkuti i Czibor formaven una davantera temible l’any 1954, coneguda com els màgics magiars. Hongria no havia perdut un partit en gairebé tres anys, però l’Alemanya Federal anterior a l’època de Beckenbauer va donar la sorpresa. Sota una intensa pluja i amb el camp ple de fang, els alemanys van guanyar per 3 gols a 2. Dies abans, a la primera fase del Mundial, Hongria els havia guanyat per 8 gols a 3.
La primera part no ofereix gaire: hi ha moltes faltes i poques ocasions, que paren porters llegendaris com l’alemany Kahn, el paraguaià Chilavert o l’italià Dino Zoff, que va ser el campió amb més edat, 40 anys. Es tracta d’una situació habitual als mundials, que de vegades administren els moments màgics com el perfum, cosa que avorreix als aficionats. Ho deia l’escriptor Javier Marías, després del Mundial de 1998: “Qui és el del comptagotes? Cada cop és més estret”. De fet, la selecció italiana, que només acostuma a dominar l’art de les faltes tàctiques, és la segona amb més campionats, quatre. El darrer, al Mundial del 2006, que va ser més conegut pel cop de cap de Zidane a l’italià Materazzi que no pas pel bon tracte de la pilota. El desenvolupament de les tàctiques defensives té molt a veure amb l’empobriment del futbol als darrers campionats. Si bé el de 1990 serà difícilment igualable per la seva poca qualitat, sí que va ser superat pel de Corea i Japó pel que respecta a la mitjana de targetes per partit. A més, tant al 1994 com al 2006, la final es va resoldre a la tanda de penals després d’un partit aspre. A les dues hi era, evidentment, Itàlia.
Comença la segona part
Tot just comença el segon temps, i una jugada pel costat esquerre de l’atac fa aixecar-se els aficionats del seient. La fa un argentí desgavellat i rapidíssim, anomenat Houseman. L’antítesi d’Itàlia podria ser Argentina. És tota una paradoxa, amb tot el que comparteixen els dos països. El cas, però, és que Argentina ha posat espectacle que mancava a molts Mundials. Sense anar més lluny, enguany han jugat a un alt nivell, amb un sistema tàctic que pretenia ser revolucionari –Maradona ha tornat als cinc davanters, cosa que no s’utilitzava des de principis dels anys 60- i que ha acabat com una víctima del rigor tàctic actual –Alemanya ha eliminat els argentins a quarts… per 4 gols a 0-.
El partit es posa èpic: primer els italians no saben com parar a Houseman. Al 74, l’entrenador italià va manar a un jugador fort però lent que el vigilés, però l’extrem argentí va acabar marcant: el desafortunat defensor era Fabio Capello. Després, els rivals per excel·lència d’Argentina, els anglesos, no poden frenar el jugador més genial de la història. Arriba el primer gol del partit, arriba la màgia als mundials. L’escriptor mexicà Juan Villoro resumeix perfectament el gol i l’essència del futbol en una màxima: “La imaginació desafia a la pura raó, Rabelais té la oportunitat de vèncer Descartes”.
En efecte, el va marcar Maradona. Evidentment, als anglesos. Se’n va desfer de cinc i va recórrer mig camp abans de fer el gol. Va passar a l’Estadio Azteca mexicà, als quarts de final de la Copa de 1986, que acabaria guanyant el país del tango. Va ser batejat com el Gol del Segle. Minuts abans, el capità argentí havia marcat amb la mà, convertint un altre dels gols més recordats de la història, que ell mateix va anomenar La Mà de Déu. Com si jugués a dos equips diferents, el de les bones arts i el de les arts més fosques, Maradona s’havia compensat a ell mateix, donant a Argentina L’altra guerra de les Malvines. La final, contra Alemanya, va donar el segon campionat del món als argentins. El primer havia estat menys romàntic: el van guanyar al 1978 a casa. Aquella va ser una Copa del Món rebutjada per figures com Cruyff pel fet de jugar-se a l’Argentina del dictador Rafael Videla. Va ser una victòria lletja, curiosament contra la plàstica Holanda. El capità argentí, llavors, no era el genial Maradona, sinó un defensor –un Caudillo, que diuen els argentins- de cognom italià: Daniel Pasarella. El final de Maradona als mundials tampoc va ser una història d’amor: després de marcar a Grecia, al 1994, s’apropava a la càmera com un boig, celebrant el gol. Dies després, donava positiu per cocaina, i s’acomiadava del seu escenari preferit, almenys com a jugador: la Copa del Món.
A la pròrroga
Amb els dos gols de Maradona, el bàndol de l’espectacle i el dels conservadors van a la pròrroga. Durant la primera part, L’espectacle el posen Edson Arantes Do Nascimento, més conegut com a Pelé, i el portuguès Eusebio. Els dos han estat els davanters més potents de la història, però Pelé destacava a més per tenir una ment privilegiada i uns companys brillants.
És el propi Pelé el que inicia la jugada en la que Carlos Alberto, un dels defensors més ofensius de tots els temps amb el permís de Roberto Carlos, acaba marcant un gol històric. El rep Itàlia al 1970 després d’un minut i mig de possessió ininterrompuda dels brasilers. Aquell Brasil és un dels tres millors equips de la història i, evidentment, va vèncer al setanta.
Empatarà Laurent Blanc al darrer minut de la pròrroga, donant vida al seu equip com ho va fer al 1998. El defensor francès va marcar el primer gol d’or dels mundials als vuitens de final de la Copa del Món de França, que els amfitrions acabarien guanyant amb moments tan històrics com els dos gols de Thuram a les semifinals –mai abans havia marcat en la seva carrera- o els dos córners que va definir Zidane a la final davant Brasil. Per sort, els conservadors han empatat amb un gol legal, no com el que al 1966 va donar la victòria a un altre amfitrió, en aquest cas Anglaterra, tot i que el xut de Hurst no va arribar a creuar la línia de gol en cap moment.
Llavors arriba la polèmica del partit. Ghana, el primer equip africà amb el vent a favor per passar a unes semifinals, justament al primer Mundial celebrat al continent, arriba al minut 120 atacant la porteria d’Uruguai. Ghana, i amb ella tota Àfrica, xuta, però el davanter Luís Suárez para la pilota amb les mans. La resta de la història ja es coneix: Asamoah Gyan llença i el Jabulani colpeja el travesser. No és temps –encara- per a Àfrica.
Penals i reflexió final
Als penals, arriben les llàgrimes. Fallen l’espanyol Joaquín, el francès Trezeguet o els italians Franco Baresi i Roberto Baggio. El geni de la cua de cavall, el millor del Mundial de 1994, plora tan desconsolat com plorava l’anglès Gascgoine a les semifinals de 1990 o com ho ha fet Messi enguany.
El darrer penal és per a un uruguaià, que no ha fet història per la seva qualitat, però protagonitzarà el moment més màgic del Mundial de Sudàfrica. Si marca, l’Uruguai –el primer campió d’una Copa del Món a 1930- tornarà a l’elit del futbol, a la penúltima ronda del torneig. Ho fa a sang freda, a l’estil Panenka, picant la pilota suaument i enganyant el porter ghanès. Si no recordo malament, hem situat aquest partit caòtic i fictici a Maracanà. L’Uruguai ha repetit la gesta del Maracanazo, aquella final mítica de 1950 on els charrúas van guanyar contra pronòstic la blanca selecció de Brasil –des d’aleshores, es van començar a vestir de groc- davant de 200.000 espectadors locals.
S’ha acabat el partit. Hem pogut comprovar com cada Copa del Món ha tingut una història i cada selecció un paper rellevant en aquesta. Tot i la desil·lusió de les darreres edicions, on l’espectacle mediàtic i la tàctica han oprimit el bon joc, sembla que alguna cosa comença a canviar. Una Espanya liderada per jugadors de toc com Iniesta o Xavi, per un bloc provinent de l'equip del moment–com va passar amb l'Honved i Hongria, amb l'Ajax i Holanda-, ha passat per fi a semifinals, una Alemanya farcida d’immigrants turcs i polonesos ha adoptat un estil atractiu després d’anys de joc sistemàtic, la sempre romàntica Holanda ha tornat a arribar lluny a una Copa del Món i els africans, a través de Ghana, han enamorat el planeta amb bon futbol i noms desconeguts –fins a 10 jugadors no han jugat mai a una primera divisió europea-. Amb l’emoció del penal de Sebastián Abreu, el davanter uruguaià, tanquem el cercle: el primer campió, un país on els nens es pelen els genolls a les places i es juguen la dignitat amb un mitjó lligat com a pilota, torna a l’èxit. Resultat ajustat, futbol èpic: ha guanyat l’espectacle."
No hay comentarios:
Publicar un comentario